Les femelles i els cargols, un dels conjunts més bàsics i fonamentals de productes de fixació que, literalment, manté el món unit, van ser descendents de la rosca original inventada pels antics grecs. La investigació històrica ha revelat que els cargols i les combinacions de femelles i cargols estaven en gran ús ja al segle X. Es van fer especialment populars per a l'ús militar a mesura que avançava l'Edat Mitjana: registres detallats documenten l'ús d'elements de fixació específics per muntar grans màquines i vaixells. També durant aquest temps, la varietat i el nombre de femelles i cargols va augmentar. Estaven fets amb una varietat més àmplia de materials, com ara ferro, coure i llautó. I encara que les femelles i els cargols es van utilitzar més àmpliament per construir màquines militars, hi ha indicis que la gent també va començar a utilitzar-los en altres indústries, com ara la fabricació d'equips agrícoles.
Les femelles i els cargols van cobrar protagonisme durant el Renaixement, quan un inventor francès va descobrir una manera de fabricar-los en volum a la dècada de 1500. Però realment van aparèixer durant la Revolució Industrial al segle XIX i especialment a la dècada de 1870 quan es va desenvolupar el fil estàndard dels EUA per fomentar l'ús generalitzat de fixacions estandarditzades a tot el món industrial.
En les últimes dècades, el desenvolupament de nous elements de fixació s'ha accelerat amb la introducció d'aliatges a base de níquel que podrien suportar les altes temperatures d'aplicacions crítiques com ara el disseny del motor d'alta potència i el turbocompressor. Ara, s'estan desenvolupant femelles i cargols encara més millorats utilitzant metalls tan lleugers i especialitzats com el magnesi i el titani.
L'ús de femelles i cargols continua sense parar en indústries tan modernes com la fabricació d'electrodomèstics i marines, l'electrònica, l'aviònica i el processament comercial d'aliments. Tots requereixen una àmplia gamma de femelles i cargols en una varietat de materials, com ara niló, acer inoxidable, llautó i molt més. La majoria estan disponibles en una varietat d'acabats com ara niquelat i zincat, cromat, tefló i galvanitzat, tot per satisfer els requisits específics de fabricació i muntatge. Sovint, quina s'ha d'utilitzar depèn de les condicions ambientals com la humitat, la calor, el fred, els intervals de temperatura, la pols i la brutícia, així com les característiques físiques com ara el parell, l'estrès i la resistència a l'impacte.